Capçalera

Menú auxiliar

MAPA WEB   |   CONTACTAR   |  

Logitip de l'ajuntament

Menú principal

Continguts de la plana

Continguts de la secció

Llocs d'interès
Monestir de Sant Pere de Casserres
El Monestir de Sant Pere de Casserres està situat a les Masies de Roda, a la punta d’una península voltada per un dels últims meandres que forma el riu Ter abans d’arribar al pantà de Sau.
És un dels monuments més excepcionals de l’arquitectura catalana del segle XI.
Va ser declarat monument històricoartístic l’any 1931 i per tant té la consideració de Bé Cultural d’Interès.

La inauguració oficial de les obres de restauració del monestir i del seu entorn va tenir lloc el 10 de juliol de 1998. Des d'aleshores ençà el Monestir de Sant Pere de Casserres s'ha convertit en un dels monuments romànics més importants de Catalunya, a més de ser un dels equipaments culturals més visitat de la comarca. Ofereix als visitants una guia gràfica en quatre idiomes editada per la Caixa de Manlleu i una exposició permanent sobre la vida al monestir, un mobiliari a semblança de l'època que recorda la funció de cada estança, i un audiovisual on es parla de la història i les peculiaritats del cenobi. En els darrers anys s'hi ha celebrat concerts de música medieval, aplecs, i trobades culturals i religioses.

L'obra material del monestir de Sant Pere de Casserres, l'únic monestir benedictí de la comarca, està formada per l'església, el claustre rectangular al voltant del qual s'organitzen la resta de dependències monacals (cuina i refectori, cambra de l'abat o del prior, i una sala destinada a dormitori, sala capitular i arxiu). El campanar de planta quadrada es troba adossat a l'església i encaixat al claustre. Aïllats dels recinte hi ha un petit edifici dedicat a hospital o sala d'hostatgeria de planta rectangular i dos pisos d'alçada, un altre edifici agropecuari de planta quadrada situat a l'oest del recinte principal i un cementiri adossat a paret exterior d'una de les naus de l'església (SOLDEVILA, 1999). L'església del monestir, amb paraules d'Antoni Pladevall, és un edifici impressionat de planta quadrada, excepcionalment més ampla que llarga, amb una disposició espacial d'una simplicitat extraordinària; té 32 metres de llargada, 24 d'amplada i 19 d'alçada. Forma una enorme massa de pedra, sense cap ornamentació escultural però d'una gran bellesa de línies. Els dos pilars centrals de separació de les naus són massissos i severs, i quatre portals de perfecte tècnica romànica hi donen accés. (...) Els tres absis en què acaben les naus es troben gairebé a plom del precipici, i tenen tots els elements característics de la decoració llombarda.

És l'únic monument de Catalunya que conserva l'estructura inicial i que, per tant, manté intacta la forma original del segle XI.

Com arribar-hi?
-Amb cotxe:
Des de l’Eix Transversal s’ha d’agafar la sortida 183 a Roda de Ter. Una vegada a la carretera C-153 i abans d’arribar a la població de Roda de Ter, trobareu a la dreta la carretera BV-5213 direcció Tavèrnoles i Parador de Turisme de Vic-Sau. Cal fer tota la carretera direcció el Parador. Quan faltin pocs metres per arribar al Parador hi ha una pista a l’esquerra, amb força pendent, que porta fins a Sant Pere de Casserres.

-A peu:
S’hi pot arribar mitjançant el sender de Petit recorregut C.40 (Vic-Sant Pere de Casserres), que surt de la catedral de Vic, amb un trajecte de 18,350 Km i 4h 12 min de caminada (senyalitzat amb franges de color groc i blanc).
També s’hi pot arribar des del camí que surt del Parador de Turisme, amb 3,5 Km de recorregut per dins del bosc, amb boniques vistes panoràmiques del pantà de Sau.

Es pot visitar lliurement?
Es pot passejar pels afores del monestir lliurament, pero cal comprar l’entrada al centre d’acolliment per visitar-lo per dintre.

Al centre d’acolliment hi ha servei de bar, restaurant, botiga i llibreria.

Per més informació i horaris:
Web del Monestir de Sant Pere de Casserres
Telèfons del Monestir:937 447 118 - 608 892 200

Qui ho gestiona?

Consell Comarcal d'Osona
Edifici el Sucre, 3a planta
08500 Vic
Telèfon: 938 832 212
pàgina web: www.ccosona.cat

Llegenda del Cos Sant i naixement de Sant Pere de Casserres
Fa molt de temps va succeir un fet miraculós. Va néixer el fill d'una família molt rica i poderosa de Catalunya que als tres dies ja parlava com una persona gran.
Aquest nen va dir als seus pares que es moriria aviat i que un cop mort l'havien de carregar a sobre d'una burra cega. Els va dir que no havien de menar la burra, que ella sola, sense que ningú no la guiés i no li digués res, ja començaria a caminar i allà on s'aturés havien de construir un monestir. Aquest monestir havia de ser en honor a Sant Pere, que era el seu nom propi.
Així ho varen fer. Un cop mort l'infant, el varen carregar a sobre la burra junt amb dues ampolles de llet a les alforges.
La burra cega començà a caminar i a caminar sense que ningú no li digués res, la gent l'anava seguint com una processó. Pujà i baixà muntanyes i cingleres, travessà torrents i rierols, passà per camps i planes. Segurament que encara ara es podrien veure les petjades que deixà marcades a les roques a mitja cinglera de Casserres.
Després d'un llarg viatge, s'aturà a la punta de la península que es forma quan el riu Ter gira cap a Sau, i la burra es morí.
Allí varen erigir el monestir de Sant Pere i col·locaren el Cos Sant del nen en un lloc principal del temple, dins d'una arqueta darrere l'altar.
Al mateix temps s'hi varen establir uns frares que tingueren cura del monestir i del cos del Sant Nin, que s'ha conservat incorrupte fins als nostres dies.
Fa gairebé trenta anys que el Cos Sant va desaparèixer del lloc on havia estat sempre; algú el va agafar. Quan ja tothom es pensava que no tornaria a aparèixer mai més, una nit de fa pocs anys el van tornar a trobar al peu de la porta del Pla de Roda, casa dels antics propietaris del monestir.
Sembla que el que l'havia robat llavors el va tornar fruit d'un secret de confessió. Es veu que encara es conserva incorrupte i que a dins de l'urna s'hi ha trobat, juntament amb la mòmia del nen, un petit document que explica la història del robatori del Cos Sant.
(ROVIRÓ, 2000).

Història del Monestir:
Sant Pere de Casserres és un monestir benedictí situat al nord-est del municipi de les Masies de Roda, a l'extrem de la península que forma el riu Ter amb el pantà de Sau. Es troba a la punta d'una serralada envoltada per les aigües del pantà, en un dels meandres més espectaculars que dibuixa el Ter quan abandona la Plana de Vic per endinsar-se cap a les Guilleries, i s'hi accedeix per una pista forestal propera al Parador de Turisme de les Masies de Roda (anomenat tambè de Vic-Sau).

El seu origen es remunta a l'any 898, quan es documenta en aquest indret l'existència d'un castell termenat o Castrum Serrae (Castell de la Serra). una torre rectangular o rodona, de fusta o bé de pedra, tipus talaia. El primitiu castell era una torre rectangular o rodona, de fusta o bé de pedra, tipus talaia, que desenvolupava una funció estratègica i defensiva del territori i de les vies de comunicació. Al seu interior hi havia una petita església dedicada a Sant Pere, que els vescomtes d'Osona i Cardona decidiren convertir en monestir benedictí. El domini directe del Castell de Casserres pertanyia als comtes de Barcelona però els feudataris eren els vescomtes d'Osona i Cardona, que el 1006 traspassaren els seus drets sobre el domini del castell als abats i prior del cenobi. El setembre de 1463, com a resultes de la guerra civil catalana entre Joan II i la Generalitat, el castell fou assetjat i quedà totalment destruït.

El monestir es començà a edificar entorn el 1005, quan la vescomtessa d'Osona, Ermetruit, demanà al comte Ramon Borrell de Barcelona la cessió del domini alodial de Casserres i l'autorització per a reconstruir l'antiga església parroquial pre-romànica dedicada a Sant Pere que per motius desconeguts havia quedat totalment destruïda. La intenció d'Ermetruit era edificar-hi un monestir i dotar-lo d'un considerable domini patrimonial. A partir del 1012 començà a haver-hi vida comunitària. El primer abat de Casserres fou Acfred i devia regir una comunitat de poc més de 12 monjos. Entorn el 1030 degué començà l'edificació de l'església monàstica, si bé no es consagrà fins al 1050. Poc després de la consagració de l'església, el 1060, el monestir passà a ser regit per priors ja que no va poder mantenir els 12 monjos necessaris per continuar essent abadia. Segons Antoni Pladevall, la disminució del nombre de monjos es deuria a les enormes despeses per acabar de construir l'església i els edificis monàstics, i la situació de crisi política i econòmica que vivia el país i que tingué fortes repercussions en l'aspecte polític.

Respecte als motius que portaren a la casa vescomtal d'Osona-Cardona a la fundació d'un monestir al lloc de Casserres hi ha diverses tesis. Per a la historiadora Teresa Soldevila, la veritable causa de la fundació del monestir, s'hauria d'emmarcar en la conjuntura de construccions d'edificis religiosos que es feren en aquell període (principis del segle XI), i veure-la també com una de les conseqüències del creixement econòmic de l'època. Amb tot, la pròpia historiadora és del parer que caldria anar més enllà i pensar que a més de les causes piadoses i religioses, en realitat es tractava de reorganitzar i reordenar els dominis que la família d'Osona-Cardona tenia a les Guilleries i al terme de Sant Pere de Roda. Per la seva banda, Antoni Pladevall, opina que en el cas de Casserres hi podia haver un motiu especial; demanar fills o descendents a Déu per alguns dels vescomtes de l'època, i ho relaciona amb la llegenda del Cos Sant i la presència a l'església del monestir d'una capsa de fusta amb les restes d'un infant momificat. Per Pladevall el fet que el monestir fos manat edificar i dotat per dues vescomtesses: Ermetruit i Engúncia (sogra i nora) i que els dos vescomtes de l'època Ermemir II i Bermon, morissin sense descendència, "explicaria" la tesi que el monestir es fundés sobre el cos d'un petit infant que morí poc després de néixer, a més de la intenció votiva i piadosa de demanar descendència a Déu pel llinatge.

El 25 de novembre de 1079 el vescomte d'Osona-Cardona Ramon Folc, la seva esposa Ermessenda i el seu germà Folc II, cediren el monestir de Casserres a la gran abadia benedictina de Cluny per tal d'assegurar-hi la vida monàstica regular. Per a Teresa Soldevila, l'annexió a Cluny s'ha d'interpretar com a resposta al clima de relaxació que vivia el monestir i la creixent vinculació al poder laic, en una època en què l'esperit de la reforma gregoriana es començava a difondre arreu de Catalunya. De la mateixa manera, Antoni Pladevall, assenyala la subjecció de l'església al poder civil i el fet que els principals càrrecs del monestir s'acostessin als senyors feudals com a factors que explicarien la vinculació amb l'abadia borgonyona. A resultes de la unió, Sant Pere de Casserres esdevingué el centre administratiu de les possessions cluniacenques a Catalunya i, des d'aleshores, fou governat per un prior que depenia directament de l'abat de Cluny. El prior de Casserres administrava a la vegada els monestirs de Clarà i de Corbera i, a vegades, enviava els monjos de Casserres com a priors d'aquests monestirs (SOLDEVILA, 1999).

 La dotació patrimonial de Casserres estava formada per molts masos i esglésies de la comarca i altres de poblacions més llunyanes com el priorat de Sant Ponç de Corbera (Baix Llobregat), el de Sant Pere de Clarà (Maresme), l'església de la Bleda (Penedès), i els castells de Creixell i de Roda de Berà (Tarragonès). També li uniren el priorat de Sant Nicolau i Santa Sofia situat prop de Tolosa de Llenguadoc (PLADEVALL, 2002). Sembla ser que el període de major esplendor patrimonial de Casserres fou el segle XII, quan els vescomtes d'Osona-Cardona i d'altres famílies nobles de la comarca com els Tavertet, els Cabrera, els Savassona o els Sau, l'afavoriren amb importants deixes i donacions. Tanmateix, la riquesa de patrimoni no es veié reflectida en    un augment de la comunitat monacal, que des de la consagració de l'església de Sant Pere de Casserres fins a la unió amb Cluny, no superà mai els 12 o 13 monjos.

Els segles XIII i XIV significaren per a Sant Pere de Casserres l'inici d'un període d'inestabilitat i progressiva decadència que a la llarga comportà la fi de la vida monàstica. A les primeries del segle XIII, el 1218, al monestir hi residien una vuitena de monjos i el prior, amb els càrrecs de sagristà, infermer i cellerer, i dos sacerdots, a més dels servents. D'aquells anys de precrisi destacà la relació amb Guillem de Tavertet, bisbe de Vic de 1195 a 1233. Durant el seu pontificat es produïren diversos enfrontaments per culpa de l'enemistat amb la casa dels Moncada (senyors de Vic) i amb el capítol catedralici de la ciutat. L'actuació del bisbe de Vic fou denunciada davant del Papa i fins i tot hagué de fer front a un procés judicial. Sabem que més d'una vegada el prior de Casserres va haver d'actuar com intermediari i mediador en els conflictes. La política de Guillem de Tavertet no fou ben entesa per la clerecia vigatana, de manera que el Papa el pressionà perquè renunciés al càrrec i, finalment, esgotat de les amenaces i tibantors es retirà a Sant Pere de Casserres com a monjo, on morí i fou enterrat el 22 de novembre de 1233 (SOLDEVILA, 1999).

Cap a mitjan segle, la comunitat monàstica augmentà amb alguns preveres que volien viure sota la regla, i alguns donats, de vegades matrimonis, situant-se entorn a les vint persones. El 1256 la comunitat de Casserres estava formada pel prior Ramon, deu monjos, dos beneficiats i alguns servents i deodonats. Però fou un miratge ja que a l'any 1277 a l'inici d'un llarg període de decaïment, segons els visitadors de Cluny, el monestir només comptava amb set monjos i n'havia de tenir 12. Des de les darreries del segle XIII en endavant, es van anar perdent les vinculacions del monestir de Casserres amb els vescomtes de Cardona, que acabaren venent totes les seves propietats d'Osona. En canvi, comencen a figurar com a benefactors dels monestir els senyors de Savassona, els Cabrera-Castelló, els Tavertet, els Sau i altres famílies de la petita noblesa comarcal.

El monestir de Sant Pere de Casserres mantingué una certa vitalitat fins a mitjan segle XIV quan molta gent s'acollí a la seva protecció i fins s'hi retirà a viure. Comptava amb confraries de pregàries i de devots dedicades a Sant Pere i a Santa Maria, reconstruí l'església de Sant Vicenç de Verders o Sarriera per als feligresos dels masos de l'entorn i practicà la caritat i l'hospitalitat amb els pobres i pelegrins (PLADEVALL, 2003). Amb tot, a partir de la segona meitat del segle XIV i XV la situació empitjorà per culpa de les fams, guerres i epidèmies, sobretot la Pesta negra de 1348, que causà la mort de gairebé dues terceres parts de la gent del camp. La despoblació provocà una disminució de les rendes del monestir i la comunitat de monjos se'n ressentí. El 1358 només hi vivien quatre monjos i dos més tenien el títol però no hi residien. A més dels despoblaments i les epidèmies, a partir de 1372, es deterioraren les relacions amb els bisbes de Vic i s'inicià una etapa d'enfrontaments i lluites feudals. Tenim constància que el prior Pere Mataró (1361-1376) va passar 11 dies a la presó del palau episcopal perquè no volia obeir al bisbe, al·legant que estava exempt d'obediència ja que només es devia a Cluny. També se sap que uns homes que actuaven en nom del bisbat, destrossaren diferents parts del monestir, maltractaren els monjos i devastaren l'interior, a més d'emportar-se tots els béns que hi van trobar. Per acabar-ho d'adobar i com a conseqüència de les guerres i els enfrontaments protagonitzats pels senyors de Cabrera a tota la zona de les Guilleries, a l'any 1394 el prior Pere de Vilafreser fou detingut i empresonat pels homes de Bernat de Cabrera que l'acusaven de no pagar les jurisdiccions senyorials de les terres del monestir.

Però, sens dubte, el cop més dur per a Sant Pere de Casserres es produí el 1376, quan l'administració i custòdia de l'església i el monestir s'atorgà a persones seculars (priors comendataris) sense cap obligació de professió religiosa; una pràctica que esdevingué habitual entre les diferents institucions eclesiàstiques a partir del segle XIV. Des d'aleshores, els priors comendataris s'encarregaren de controlar, gestionar i percebre les rendes de la senyoria de Casserres. Així, el primer prior comendatari fou Pedro de Luna, el futur Papa d'Avinyó Benet XIII, que ni tant sols es dignà a visitar el monestir. El panorama de finals del segle XIII era preocupant per a Sant Pere de Casserres: la comunitat monàstica era minúscula (el 1398, només hi havia tres monjos), l'endeutament creixia per culpa de l'escassetat de diners procedents de les rendes senyorials, i l'estat de conservació de l'edifici era lamentable. La revisió que hi feren dos mestres de cases de Vic el 1410 informava que el monestir es trobava en molt mal estat. Una situació que s'allargà durant tot el segle XV i que tendí a empitjorar: la vida monàstica gairebé va desaparèixer (a la darrera visita dels representants de Cluny, el 1460, el monestir es trobava molt deixat i només hi residien el prior i un novici), la gestió i control del cenobi continuava en mans dels priors comendataris, i l'estat material de l'edifici s'agreujà notablement quan el 1427 caigué la volta de la nau de tramuntana de l'església a causa dels terratrèmols que afectaven al país. Solament algun prior manà de fer-hi algunes obres de reparació, sobretot al sector davanter o de ponent anomenat el priorat.

 Durant el segle XVI, Sant Pere de Casserres continua patint dificultats econòmiques. Pràcticament no hi havia comunitat monàstica i la gestió i el control de la senyoria encara depenia de priors comendataris que passaven llargues temporades fora del monestir perquè s'ocupaven d'altres dominis. L'estat de deixadesa en què es trobava l'edifici obligà a fer algunes intervencions per tal d'evitar la degradació definitiva. Així, el 1511 el prior Guillem Caçador manà executà algunes reformes; concretament es va refer el claustre i es va restaurar l'escala de fusta per pujar al campanar, i que donava accés al segon pis (SOLDEVILA, 1999).  

És en aquest estat d'abandonament quan Sant Pere de Caserres fou unit per ordre del rei Felip II, al col·legi-convent dels jesuïtes de Betlem de Barcelona. El 31 de maig de 1573 el Papa Gregori XIII signà la Butlla amb la qual oficialment el monestir de Sant Pere de Casserres quedava unit al Col·legi de Betlem, i esdevenia prior el jesuïta Josep de Ayala. Per poder fer-se afectiva l'annexió del monestir a l'orde dels jesuïtes calgué pagar al prior una bona renda anual mentre visqués. Una de les condicions imposades en el traspàs era que s'havia de celebrar missa tots els diumenges i festes de precepte a l'església del cenobi. Els diferents priors jesuïtes continuaren administrant i recaptant les rendes que pagaven els pagesos a canvi de treballar les terres. Els jesuïtes també efectuaren diverses reformes a l'església i en algunes de les dependències de l'antic monestir. Amb paraules de Pladevall, Casserres es convertí gairebé en una granja per els jesuïtes que edificaren un pis sobre l'ala de migdia del claustre per a residència de masovers i reformaren el presbiteri de l'església, en modificaren el terra i hi posaren un gran retaule amb escenes de la Nativitat, la vida de Jesucrist i alguns sants del seu orde.

Tanmateix, la situació de crisi econòmica i inestabilitat política persistia ja que el director del Col·legi de Betlem tingué força dificultats per recaptar les rendes senyorials. Hem de tenir en compte que l'època moderna es caracteritzà per una conjuntura general de guerres i epidèmies, però també per l'existència de bruixes i bandolers, els quals trobaren un recés idoni en el paisatge de les Guilleries. Són prou conegudes les persecucions de l'època: la batuda feta a Casserres, el 1609, per capturar el bandoler Galant de la Goula,  un aquelarre de bruixes celebrat a les palanques de Casserres, i una reunió plenària del dimoni amb bruixes i bruixots a Santa Magdalena a l'any 1617 (OCAÑA, RAMISA, 1995).

Després de l'expulsió dels jesuïtes decretada a l'any 1767 pel rei Carles III, l'Estat confiscà el Monestir de Sant Pere de Casserres i demés possessions i el posà a la venda en subhasta pública. El 1773 la Reial Audiència va vendre  els drets i béns de l'antic priorat al negociant de Barcelona Salvador de March, que a l'any següent revengué el monestir i les seves terres a Josep Guillemí, que el mateix any els traspassà per 6.407 lliures, 5 sous i 10 diners a Pau Pla i Llafrenca, del mas Pla de les Masies de Roda, família que en posseí la propietat fins a 1991, quan l'adquirí el Consell Comarcal d'Osona (PLADEVALL, 2003).    

Durant els segles XIX i XX el monestir i les seves terres foren explotades pels senyors del Pla en règim de masoveria. Segons el repartiment cadastral pel cobrament del Reial Cadastre de 1813, a la masoveria de Casserres es pagava per mesurones de bosc, cereals, farratges, erm i rocam; i per 4 bous, 26 ovelles i 22 cabres. Els nous propietaris no tingueren cura del manteniment del conjunt monàstic ni s'ocuparen del culte, encara que per ordre del bisbat, el sacerdot titular de la parròquia de Sant Pere de Savassona hi continuà celebrant missa fins a mitjan segle XIX. El 1860 es deixà de dir missa a Casserres i l'església es convertí en era i alguns anys després en l'habitatge dels masovers. Una circumstància que contribuí notablement a la degradació del cenobi i demés dependències.   

El moviment històrico-literari de la Renaixença significà un impuls a la identitat nacional de Catalunya i despertà l'interès per a la recuperació del  patrimoni històric. Fou en aquest context quan els erudits, historiadors i arqueòlegs presentaren els primers estudis històrics sobre el conjunt monàstic de Sant Pere de Casserres. Paral·lelament, a partir de l'últim terç del segle XIX, Casserres també es convertí en centre d'interès de l'excursionisme osonenc. A resultes de tot això, la difusió i l'interès pel monument augmentà i es deixaren sentir les primeres veus crítiques per denunciar l'estat de desolació en què es trobava el monestir i les seves dependències. A mesura que passaven els anys i continuava la degradació, es publicaren nous estudis històrics i artístics sobre el monument i creixia el clamor intel·lectual per promoure'n la restauració. La pressió donà resultat i el 3 de juny de 1931, el monestir de Casserres fou declarat Monument Històric Artístic amb categoria de nacional. Una circumstància que va portar l'arquitecte Josep M. Pericas i l'historiador Ramon de Vilanova a promoure la creació, el 1934, d'un Patronat de Sant Pere de Casserres (amb el bisbe de Vic com a president d'Honor), amb l'objectiu de vetllar i procurar per a la conservació i la restauració del monestir, però que no arribà a actuar per culpa dels esdeveniments polítics del país (PLADEVALL, 2003).

L'esclat de la Guerra Civil i les penúries econòmiques de la postguerra van fer desaparèixer qualsevol possibilitat de restauració i calgué esperar    fins les primeries dels anys cinquanta. Entre els anys 1952 i 1962 s'iniciaren les primeres obres de reforma, dirigides per l'arquitecte de la Diputació de Barcelona Camil Pallàs Arisa (casat amb la propietària de Casserres), amb la finalitat d'evitar l'enderrocament immediat d'algunes parts del monestir: es va refer la volta de la nau de tramuntana de l'església, de la cuina i del refectori, del pis superior de l'hospici i de les cambres priorals. Poc abans de l'acabament de les obres, el 1961, es recuperaren les pintures murals d'època romànica i gòtica que decoraven els murs interiors del temple.

Paral·lelament, la difusió de la Catalunya romànica (1960) del Dr. Eduard Junyent despertà l'interès dels investigadors estrangers per Casserres, cosa que va possibilitar, a partir de 1969, l'arranjament de la carretera del Parador de Turisme de Vic-Sau que facilitava l'accés al monestir. No obstant, també va contribuir a la degradació de les ruïnes ja que a part dels estudiosos i els entusiastes del romànic també hi acudiren afeccionats a l'esoterisme i la parapsicologia i, fins i tot, s'hi celebraren algunes "misses negres". En aquest sentit, hem de tenir en compte que l'indret privilegiat on es troba el monestir i el fet d'estar abandonat i allunyat de la vida urbana, han determinat que se l'evoqui com un paratge misteriós, fantàstic i màgic a la vegada.

A finals de la dècada dels setanta, coincidint amb l'inici de la transició democràtica, es començà a desvetllar un sentiment favorable a la recuperació de Casserres. L'estat d'abandonament i deixadesa en què es trobava el monestir fou titllat de vergonya nacional i la premsa comarcal endegà una campanya a favor de la restauració. Es portaren a terme diverses gestions amb els propietaris fins que s'arribà a un acord, a les darreries dels anys vuitanta, i el Consell Comarcal d'Osona adquirí la propietat del monestir i uns terrenys adjacents. El 13 de juny de 1991 es va formalitzar mitjançant escriptura pública la compra del monestir per part del Consell Comarcal d'Osona. Aleshores s'iniciaren una sèrie de gestions per implicar a les diferents institucions públiques del país en la restauració. Entre els anys 1994 i 1998 tingué lloc la restauració del monestir, encarregada pel Servei de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat a l'arquitecte Joan Albert Adell. A partir d'aquell moment començaren els treballs de neteja, restauració arquitectònica i excavacions arqueològiques, i s'estudià la manera de transformar el monestir en un espai de visita pública per a ús social i cultural.

Segons Teresa Soldevila, els treballs de restauració i rehabilitació del conjunt monàstic respectaren l'estructura original i mantingueren l'equilibri entre la distribució i el volum del conjunt monàstic. Els nous paviments s'executaren amb formigó i ceràmica, respectant el pendent original de l'església; les excavacions arqueològiques permeteren recuperar la coberta original de lloses que datava del segle XI; i el claustre, l'element que experimentà una major transformació, es reconstruí com el de l'època medieval amb les bases originals, es reproduïren les columnes i alguns capitells a semblança dels que es conserven al Museu Episcopal de Vic, els arcs de mig punt es realitzaren amb estuc de color gris, i la coberta de la graderia es féu amb bigues de fusta. Per altra banda, s'afegiren diversos elements per facilitar les visites públiques, com baranes, escales i balustrades.

També es va construir a uns tres-cents metres del monestir, gràcies a l'aportació de la Diputació de Barcelona, un edifici de serveis i d'acolliment per els visitants.

 


Panoràmica de Sant Pere nevat
Panoràmica de Sant Pere nevat
Autor: Ajuntament de les Masies de Roda
Panoràmica aèria
Panoràmica aèria
Autor: Ajuntament de les Masies de Roda
El Cos Sant
El Cos Sant
Autor: Ajuntament de les Masies de Roda
Sant Pere de Casserres
Sant Pere de Casserres
Sant Pere de Casserres
Sant Pere de Casserres
Vista aèria actual de Sant Pere de Casserres
Vista aèria actual de Sant Pere de Casserres
Autor: Ajuntament de les Masies de Roda
Clàustre de Sant Pere de Casserres
Clàustre de Sant Pere de Casserres
Autor: Ajuntament de les Masies de Roda
Clàustre de Sant Pere de Casserres
Clàustre de Sant Pere de Casserres
Autor: Ajuntament de les Masies de Roda
Detall exterior del clàustre. Tumbes antropomorfes.
Detall exterior del clàustre. Tumbes antropomorfes.
Autor: Ajuntament de les Masies de Roda
Sant Pere de Casserres
Sant Pere de Casserres
Autor: Ajuntament de les Masies de Roda
Sant Pere de Casserres
Sant Pere de Casserres
Autor: Ajuntament de les Masies de Roda
Clàustre
Clàustre

Dades de contacte
Les Masies de Roda · 08510

Notícies relacionades
Documents
Guia turística. Edició 2011 (pdf , 2439Kb)

Mapa turístic (pdf , 295Kb)
AUTOR: Ajuntament de les Masies de Roda. 2a edició. 2008

Guia de 3 rutes a peu o amb bicicleta per les Masies de Roda (pdf , 463Kb)
AUTOR: Ajuntament de les Masies de Roda

Track ruta del camí Vora Ter (veure guia de les 3 rutes) (gpx , 90Kb)

Track ruta del pou de glaç-s'Avellana (veure guia de les 3 rutes) (gpx , 93Kb)

Track ruta del Bosc de Còdol (veure guia de les 3 rutes) (gpx , 110Kb)

Enllaços
Consorci del Ter

Osona Turisme

Mapa de patrimoni cultural

Linea de separació
Documents

Documents


Guia turística. Edició 2011 (pdf , 2439Kb)

Mapa turístic (pdf , 295Kb)
AUTOR: Ajuntament de les Masies de Roda. 2a edició. 2008

Guia de 3 rutes a peu o amb bicicleta per les Masies de Roda (pdf , 463Kb)
AUTOR: Ajuntament de les Masies de Roda

Track ruta del camí Vora Ter (veure guia de les 3 rutes) (gpx , 90Kb)

Track ruta del pou de glaç-s'Avellana (veure guia de les 3 rutes) (gpx , 93Kb)

Track ruta del Bosc de Còdol (veure guia de les 3 rutes) (gpx , 110Kb)

La llegenda del Cos Sant (pdf , 51Kb)

Història del monestir (pdf , 121Kb)

Cercador

Linea de separació

Peu de pàgina

Opcions a peu de pàgina

Informació propietari

Ajuntament de les Masies de Roda
Ctra. de Roda a Manlleu. S/n.  08510 Les Masies de Roda.
T. 93 854 00 27 - F. 93 854 00 07
Correu: masiesr@diba.cat
N.I.F. P0811500H.

Colaboradors detacats

Amb la col·laboració de:
Logotip de la DIBA

Tecles d'accés ràpid pre definides

n - a - t - h - m - c - f - b -